TEXT ARGUMENTATIU

L'estètica i el culte al cos són sinònim d'acceptació?

Cada vegada es dóna més importància a l’aspecte físic d’una persona i segurament aquestes frases resultin familiars: “sóc massa alt”, “sóc molt baix”, “sóc molt prim”, “sóc massa gras”,... però és normal. La majoria d’adolescents pateixen molts canvis en el  seu cos i no es valoren, vull dir que, mentre el seu cos canvia, també ho fa la imatge que tenen de si mateixos: l’estètica i culte al cos no hauria de ser sinònim d’acceptació.

Però, no sempre és fàcil acceptar-se, i si ens centrem únicament en els aspectes negatius, podem arribar a una obsessió i manca d’autoestima. L’autoestima la relaciono amb la imatge corporal, perquè aquesta imatge que tenim de nosaltres mateixos tracta sobre com ens veiem físicament, si ens sentim atractius i si als altres els agrada el nostre aspecte; si no ens conformem amb el nostre cos, l’autoestima cau en picat.

Aquesta estètica i culte al cos sempre va lligada amb la popularitat i la vida professional (en l’àmbit del treballador). Sempre i sense excepcions, una persona que acut a una entrevista, prima i bonica, tindrà més possibilitats d’assolir el treball que una obesa, sense tenir en compte que potser la obesa és més intel·ligent que la prima. Una altra manera d’explicar-ho és parlant de pomes: una persona sempre tria la poma més bonica, de cap de les maneres tria aquella aixafada o lletja, sense tenir en compte que aquesta última pot ser més bona.

Per altra banda, en la vida de les adolescents, aquest cas és molt freqüent: la publicitat exigeix mantenir una figura prima i esvelta, com la de les models, i aquestes adolescents imiten el que veuen i intenten esdevenir com elles: altes, guapes, primes, vestides a la moda... i recorren a dietes insanes, cirurgia estètica, productes de bellesa, roba nova cada temporada i, moltes, arriben a patir malalties psicològiques (bulímia, anorèxia, depressió, entre altres), només pel fet d’arribar a acceptar-se.

Una de les altres causes que provoquen aquesta inseguretat en una persona són els insults que reben per part de companys, directe o indirectament. I, parlant d’això, arribem al bullying, que no implica únicament l’agressivitat física. Aquestes persones que pateixen bullying són menyspreades per com són física o psicològicament, cosa que no s’hauria de permetre. Aquestes persones immadures que provoquen la disconformitat en una persona, es creuen perfectes, però no ho són perquè juguen amb els sentiments d’altres persones i aquestes últimes es destrueixen per arribar a ser acceptades per la societat.

Penso que els complexos s’haurien de deixar de banda i començar a conèixer a una persona per com és interiorment. La perfecció és només una paraula, un mot abstracte que ningú ha assolit ni assolirà. Cadascú es únic, al igual que el seu cos. Si tothom tingués el mateix cos, on aniríem a parar? La diversitat crea societat. I respecte a la gent “guapa”, “perfecte”, etc, podeu ser tant boniques com vulgueu, però digueu-me, si el món fos cec, a quanta gent impressionaríeu?

COMENTARI DE TEXT II

EL GAT NEGRE

L’autor d’aquest relat és Edgar Allan Poe (Boston, 19 de gener 1809). Fou orfe des dels dos anys. John Allan el va educar i Edgar heretà els seu cognom. Publicà el seu primer llibre de poesia després d’una època alcohòlica i ludòpata. Poe era conegut pel seu estil càustic i elegant; i pels seus relats curts (destacà, sobretot, en relats de terror i misteri). Morí el 7 d’octubre de 1849.

El relat és un fragment (concretament, el nus) d’un text narratiu. En aquest fragment, Edgar, aconsegueix comunicar amb el lector amb l’intenció de crear un ambient misteriós (“El lector recordarà...”).

Aquest relat forma part del llibre El gat negre i altres relats d’horror, publicat l’any 1843. Pertany al segle XIX, al igual que el text anterior de Guy de Maupassant: “La mà dissecada”. Poe començà amb poesia i continuà amb narració. Destaquen contes de mort, de perversió i misteri, de supervivència i ciència ficció i, per últim, de fatalitat.

El tema de l’obra és el terror en l’àmbit criminal, ja que el crim sempre és present en els pensaments del protagonista (l’amo del gat). El relat és ple de misteri, el mal és present a tot arreu.

Cal tenir present que en l’argument del text només analitzem el nus de la història. El protagonista fou un home que acabà odiant el seu gat (idèntic al seu gat anterior que acabà matant perquè li mancava un ull). Un dia, el volgué matar perquè l’amoïnava constantment, però sa muller ho va impedir. Ell, enfadat, li va clavar la destral al crani i l’emparedà a la paret del soterrani per evitar que la policia se n’adonés del fet. Finalment, acabà en una cel·la, condemnat, des d’on explica el relat.

El to del relat és macabra, negatiu, fosc. Hi ha un ambient sàdic: cada vegada més malèvol i intrigant. (“...odiava, temia el monstre i, s’hi hagués gosat, l’hauria eliminat...”, “...vaig dirigir una destralada a l’animal....i li vaig clavar la destral al crani.”).

S’utilitza un llenguatge estàndard i figures retòriques. Onomatopeies (“Oh”, “Ai”), metàfores (“bèstia irracional”), hipèrbole (“odi...de tota la humanitat”), hipèrbaton (“pensaments malèvols..., els més foscos i malèvols dels pensaments”)... El camp semàntic més abundant és de terror (odiava, bèstia, m’esgarrifava, monstre, destral al crani, emparedar...).

El protagonista és l’amo del gat (narrador), un personatge pla que no s’en penedeix dels seus actes, cada vegada és més malèvol i odiós. Mata a la seva muller i no ho lamenta. Un altre personatge principal és el gat, negre com la nit, mimat per la muller de l’amo i odiat per l’amo mateix. Aquest gat té una taca blanca que simbolitza una forca. La dona de l’amo és un personatge secundari. Aquesta és molt apreciada pel gat i viseversa. Protegeix al gat de la seva mort i això li costa la vida.

El narrador del relat és l’amo del gat. No hi ha diàlegs perquè el narrador explica el relat directament al lector, en primera persona. El temps verbal utilitzat, principalment, és el passat (sentia, hi havia...). El ritme de la narració és ràpid quan vol crear situacions d’intriga i misteri, i lent quan enumera o descriu (Més encara,...cap d’aquests.). La majoria d’oracions són curtes i clares (Va caure morta a l’acte, sense un gemec.; Pel meu cap van passar molts projectes.).

El narrador ens explica (en ordre cronològic) el perquè odia el gat i el que passà anteriorment, des d’una cel·la a través d’un flashback.

Els espais on succeeixen els fets és a casa del protagonista i al soterrani, perquè són espais privats i, el soterrani, és un espai fúnebre, perfecte per crear un ambient de terror.

En relació amb “La mà dissecada” de Maupassant, comparteixen el mateix punt de referència: el terror, però són dos relats diferents. Aquest, sens falta, és molt més malèvol i macabra. “El gat negre” m’ha impactat més que “La mà dissecada” per la ment criminal del protagonista. No crec que hi hagi algú tan bèstia com aquest (sense escrúpols ni remordiments dels seus actes).

El fet de comunicar directament amb el lector fa que el text sigui més misteriós i intrigant. El vocabulari utilitzat és senzill i fàcil d’entendre.

Segons la religió egípcia, els gats negres eren símbols de la mala sort, per això els deu haver introduït en el relat.

MIDNIGHT CITY

1a persona.

En Theo no ho aconsegueix, els guàrdies l’han tornat a capturar. Mentre jo practico telecinesi el veig entrar a l’aula custodiat pel guàrdia que ens vigila a les nits. Tots els que som allà som especials, però no en el bon sentit. No mola tenir poders: t’aparten de la societat, de la teva pròpia família, tinc molta por d’arribar a oblidar-los...

En el centre et tracten com a éssers sobrenaturals. Som peculiars però no extraterrestres. Nosaltres no triem ser com som. No ens fa falta parlar, ens comuniquem a partir dels pensaments, és una tortura. Hi ha pensaments que preferiria oblidar. De sobte ressona al meu cap: “Aquesta nit ens escapem”. És en Theo, és l’únic que encara no ha perdut l’esperança d’escapar-se, mentre que la resta ja l’hem perdut fa setmanes.

Comença a fer-se fosc. Ens reunim tots a la porta del lavabo per poder emprendre la fuga. Aconseguim endinsar-nos al bosc, però els vigilants s’han adonat que no hi som i ens persegueixen amb les llanternes. La Malia, amb el poder de la telecinesi, esgota les piles de les llanternes i els guàrdies es queden a les fosques. Quan finalment es rendeixen ja som lluny. Trobarem un lloc per descansar sense ser vistos.

Surt el sol i nosaltres seguim caminant, portem gairebé cinc hores i trobem un magatzem abandonat. Aquí emprenem la pràctica dels nostres poders per saber-nos defendre dels perills que s’apropen. Sortirem a la ciutat i podrem viure com les persones normals. Exactament com en els somnis que tenia abans. Com enyorava sortir del correccional. Ara ja està, ho hem aconseguit!

3a persona.

En Theo no va aconseguir escapar, els guàrdies el van capturar. Mentre Scott practicava telecinesi el veia entrar a l’aula custodiat pel guàrdia que els vigilava cada nit. Tots els que es trobaven allà eren especials i estaven orgullosos de ser-ho. Els molava tenir poders perquè els agradava destruir coses, per això, estaven tancats al correccional.

En el centre els tractaven com a éssers sobrenaturals, exactament com el que eren. Ells no triaven ser com eren, però bé que s’enorgullien de ser-ho. No es comunicaven verbalment, ho feien a partir dels pensaments, i això els proporcionava un avantatge extraordinari. En aquell moment va ressonar al cap de Scott: “Aquesta nit ens escapem”. Era en Theo, era l’únic que encara no havia perdut l’esperança de poder escapar, mentre que la resta ja l’havien perdut setmanes enrere.

Començava a fer-se fosc. Es reuniren tots a la porta del lavabo per poder emprendre la fuga. Van aconseguir endinsar-se al bosc, però els vigilants se n’adonaren i els perseguiren amb llanternes. La Malia, amb el poder de telecinesi, va aconseguir esgotar les piles de les llanternes i els guàrdies es van quedar a les fosques. Quan finalment es van rendir ja eren lluny. Trobarien un lloc on poder dormir sense ser vistos per ningú.

Es feia clar i ells seguien caminant, portaven aproximadament cinc hores i, per fi van trobar un magatzem abandonat. Es posaren a practicar amb els seus poders per si tornaven a ser capturats pels guàrdies. Se sentien bé, completament lliures. Volien destruir la ciutat, la volien fer desaparèixer i això implicava l’inici d’una guerra inesperada.

COMENTARI DE TEXT I

La mà dissecada

Aquest text està escrit per Guy de Maupassant (Normanida, 5 d’agost de 1850), escriptor francès, principalment de contes. Les seves obres es caracteritzen pel seu realisme i estil senzill. Durant la seva joventut es va inspirar en Gustave Flaubert (1821-1880), íntim amic de la família. El 1892 va intentar suïcidar-se tres cops a causa d’una sífilis. Va morir el 6 de juliol de 1893 a conseqüència d’aquesta enfermetat.

En “La mà dissecada”, Maupassant explica diversos temes, la gran majoria seriosos tractats des d’una perspectiva irònica. Per exemple, quan la colla de camarades s’agafaven “en conya” la mà que portava en Pierre de Normanida, o a l’enterrament quan els enterradors es reien del mort que tenia un monyó tallat. En aquest conte també destaquen temes terrorífics, sobretot, en la forma en que la mà mata en Pierre tan sàdicament.

Aquest text pertany al segle XIX, ja que es va publicar el 23 de desembre de 1883 en el diari de Le Gaulois. Es tracta d’una adaptació del llibre La tomba i altres contes d’horror. Aquesta obra, com altres, pertany al gènere d’horror, pel qual, és conegut com el mestre, a l’altura d’Edgar Allan Poe.

L’autor pertany al realisme. En quant a la narrativa curta, destaquen els seus contes de terror. En aquests contes plens d’intriga, sempre tens ganes de saber què passarà més endavant. Hi ha una presència obsessiva de mort, fets sobrenaturals i desvaris freqüents perquè apareixen algunes situacions sortides del comú.

L’argument del text és el següent: Pierre viatjà a Normanida i portà amb si una mà dissecada, els seus amics no volien saber res d’aquella mà espantosa. La mà era la d’un gran assassí de la seva època. La mà asfixià a Pierre i aquest, al cap d’uns set mesos, morí per un atac de pànic a causa de que la mà l’asfixiava fins quedar mort.

El tema  principal del text és la mà, perquè tot gira al seu voltant.

El to del text és irònic, al principi, i després apareix el terror, l’intriga, el to pessimista. La intencionalitat de l’autor pot ser moralitzant perquè el text té el seu punt d’ensenyament: pots aprendre a no riure-te’n dels altres, i si ho fas, tens el que et mereixes. Aquest cas és molt exagerat. És humorístic a causa de l’ambient irònic del principi.

Com que es tracta d’un text narratiu és evident que té tres parts. El plantejament va des de “Ara fa uns vuit mesos, ...” fins a “... tornà a casa seva.” perquè es presenten els personatges principals i la situació, en aquest cas, el plantejament és la primera escena. El nus comença a partir de “L’endemà, vaig anar a ...“ fins a “..., de cara a terra.” perquè s’expliquen els esdeveniments que passen a conseqüència del plantejament. El desenllaç s’inicia a “Em vaig haver d’encarregar ...” fins a “... havíem pertorbat la sepultura.” perquè s’explica el final de l’historia. L’estructura externa del text no té a veure amb l’estructura interna perquè l’estructura interna no concorda amb els paràgrafs de l’estructura externa.

En el conte s’ha fet servir un registre estàndard amb algunes paraules antigues (arcaismes), com ara, ponx; i algunes de col·loquials (sobretot al principi, durant la conversa entre els amics reunits), com ara, paio. També s’han utilitzat figures literàries com la comparació (va entrar com un huracà), sinestèsia (pudia a malvat), metonímia (la mà es confon amb una persona), entre altres.

Els personatges principals són: Pierre (jove i alegre, li agradava viatjar i allò estrany), la mà dissecada (un monyó horrible, era negra, seca, llarga i crispada, amb una força extraordinària).

Els personatges secundaris són: Louis i el narrador (amics d’en Pierre), senyor Bonvin (criat d’en Pierre), propietari de la casa d’en Pierre (home groller i maleducat), capellà (home seriós), enterradors (s’ho agafen tot en broma).

El narrador de l’obra és un narrador testimoni perquè es fa present en el text. El diàleg està en estil directe (-I la teva mà?). El temps verbal està en passat (es va treure, digué, van trucar,...). El ritme és ràpid: les frases són curtes i clares. Maupassant utilitza aquestes tècniques per donar un ambient de terror i misteri. Tot el text és un flashback, narrat en ordre lineal: el narrador explica el que va passar fa 8 mesos amb la mort d’en Pierre. El lloc i l’època és a Paris durant el segle XIX.

En conclusió, en aquesta narració adaptada de Maupassant destaca el to irònic juntament amb el terror i el misteri, característiques principals en els seus contes curts. Aquest home, amb les seves enfermetats, ha arribat a ser una persona admirada per les seves obres. En La mà dissecada es veu reflexada una part del senyor Maupassant, ell també guardava una mà dissecada en el seu escriptor. Aquest fet, fa que els lectors rumiïn que aquest conte podria ser veritat. És una text realista amb punts sobrenaturals: en Pierre és un home jove que no té por, fins que la mà dissecada el sorprèn i acaba amb la seva vida. És realista perquè la història que es narra podria ser real, l’únic inconvenient és la mà dissecada, que no podria ser real perquè una mà morta no pot matar.