lunes, 13 de junio de 2016

CV

Família Font Picany.
C/Riu Congost, 17 2n, 5ena.
08591 AIGUAFREDA (Vallès Or)


Antoni Perarnau Jiménez
Pge. Tagamanet, 9 3er, 1a.
08591 AIGUAFREDA (Vallès Or)


Benvolguda família Font Picany,

Els adjunto el meu currículum ja que m’interessa fer classes de català, anglès i matemàtiques a la seva filla. Si fa falta, també puc ajudar-la en altres, depenent de les assignatures que li siguin més difícils. No m’és cap inconvenient perquè m’ajuda a preparar millor la Selectivitat.

Una de les meves virtuts és la paciència i no m’importaria repetir el temari per tal que l’entengui.

Pel que fa al transport, no hi ha problema. Com s’hauran adonat, visc a prop de casa seva i ho considero un avantatge molt important.

Aprofito per comentar-los la meva disponibilitat per fer altres serveis, com passejar el gos.


PD: Estaria molt bé que contactessin amb mi al tel. 938 44 23 00 quan tingueu una resposta i, evidentment, en cas de dubtes. 


Aprofito per fer-los arribar la més sincera gratitud.

Ben atentament,

Toni Perarnau Jiménez






CURRICULUM VITAE

DADES PERSONALS

Nom i cognoms:
Antoni Perarnau Jiménez
Data de naixement:
23/02/1996 (20 anys)
Telèfon:
938 44 23 00       
Localitat:
Adreça:
Aiguafreda  08591
pge. Tagamanent 9, 3r. 1A
NIF:
Correu electrònic:
5588297
toniperarnau@gmail.com

ESTUDIS ACADÈMICS

  • Educació Primària a l’Escola Sta. Caterina
  • Educació Secundaria Obligatòria (ESO) al IES Icària
  • Batxillerat humanístic al IES Icària
  • Preparant les Proves d’Accés a la Universitat (PAU)

EXPERIÈNCIA LABORAL

  • Repartidor a Vitali Pizza (Barcelona) durant 2 anys

FORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

  • Ofimàtica a Cipsa l’any passat
  • Curs de submarinisme i fotografia submarina a Barcelona el mes passat

IDIOMES

  • Català, anglès i castellà (Nivell alt)
  • Alemany (Nivell inicial)

  

martes, 7 de junio de 2016

A ROMA

NO HAURIES D’HAVER TORNAT...

Em dic Bianca Rossi i visc amb la meva mare, Carla Rovira, en un apartament de Barcelona. Els meus pares es van divorciar quan tenia 9 anys per motius que encara desconec i, el meu germà Enzo, va anar a viure amb el pare, Maximiliano (ell prefereix que li diguin Max); com que el pare no trobava treball a Barcelona, va anar-se’n a Roma, a la seva ciutat d’origen, amb l’Enzo.

Ara tinc 18 anys i sóc major d’edat, estudio Arquitectura a la Universitat de Barcelona i m’estic traient el carnet de conduir. Tinc una vida mitjanament normal, com la majoria d’adolescents de la meva mateixa edat.

Tot anava bé fins avui, quan m’he adonat de que la mare té nòvio. Ella no m’ha parlat mai d’ell, fet que m’estranya perquè nosaltres ens ho expliquem tot. Doncs bé, m’he enfadat moltíssim amb ella i no només perquè no m’hagués dit res, sinó per haver oblidat al pare, que encara l’estimava.
M’he enfadat tant que volia marxar d’allà, he trucat el pare i l’he informat que l’anava a visitar. La Carla, desesperada, m’ho prohibia: “Bianca, no marxis.”, repetia constantment.
- Tinc més de 18 anys, puc fer el que vull sense que TU m’ho ordenis!


He deixat una nota (informant a la mare del meu viatge) que després he enganxat amb un iman al frigorífic.

Em trobo dins l’avió, no és el meu primer cop però estic nerviosa. Feia anys que no veia el pare i l’Enzo, i de veritat que estic molt il·lusionada. Serà el segon cop que vaig a Roma, a la ciutat més bonica del món.

El pare m’espera a l’aeroport, l’he reconegut immediatament, però l’Enzo no està amb ell. L’he abraçat amb tanta intensitat que potser l’asfixiava. Amb aquella abraçada ens ho dèiem tot sense dir res.

Durant el trajecte en cotxe no para de preguntar-me sobre la mare, quan li he explicat tot el que li havia d’explicar d’ella em preguntà sobre els estudis i si tenia parella.
- Estàs molt guapa, Bianca, segur que tens nòvio i no m’ho vols dir.
Nego amb el cap i somriu.
- Com és que l’Enzo no ha vingut a l’aeroport per veure’m?
- Bianca, l’Enzo té problemes, no preguntis perquè ja te n’adonaràs. El que passa és que viu en un altre món, ja no és el nen amable i rialler que era abans. –diu el pare amb un to molt seriós.

Resulta que ell també viu en un apartament, en el centre de Roma, a prop de la Piazza Navona. Una plaça enorme i allargada, preciosa, que consta de tres fonts: una al centre i les altres dos, una a cada extrem; està envoltada de restaurants, botigues i pisos que un dia d’aquests, visitaré.

Pugem per les escales fins a la segona planta perquè l’ascensor està espatllat. Al obrir la porta veig l’Enzo vagant pel pis. L’abraço fort i ell sembla estar una mica desconcertat, però finalment em correspon. El miro als ulls i ho entenc tot: el meu germà està drogat.
No m’ho puc creure, ni m’havia passat pel cap. Vull preguntar-li el perquè però en Max m’ho impedeix. Ja parlaré amb ell en una altra ocasió.
El pare m’ensenya la meva habitació, al costat de la seva. Em deixa una estona per organitzar-me, però no puc deixar de pensar en l’Enzo.

Em vaig inscriure a la Sapienza-Università di Roma a Barcelona, per poder començar el més aviat possible: demà.


Em desperto aviat, a les 6:45. L’Enzo encara dorm però el pare no, s’està fent un cafè.
- Bon dia! –dic; gira el cap  per veure’m i em saluda- Són les 7, l’Enzo no es despertarà per anar a la uni?
- Espero que sí, fa dues setmanes que no hi va. Au, ves-lo a despertar.
I això mateix faig. Pico la porta i entro perquè ningú respon. Està adormit, l’intento despertar però no dóna senyals d’estar viu. El sacsejo més fort i obre els ulls.
- Bon dia germanet!
I els torna a tancar.
- Enzo, hòstia, aixeca’t. Que haig d’anar a la uni i m’he l’has d’ensenyar.
Torna a obrir els ulls i s’aixeca del llit.

La Universitat de Roma és molt bonica i gran. Li dic a l’Enzo quina assignatura em toca i m’acompanya fins a la classe corresponent.
- Si necessites alguna cosa seré a l’edifici del costat.
- D’acord. –dic, i el torno a abraçar. Com el trobava a faltar!

La classe de dibuix tècnic és avorrida, ningú s’adona que sóc nova i, a més a més, fan coses que jo ja havia fet.
Quan ja és hora de plegar, ho endreço tot i trobo una nota sobre la taula. Diu: “Shouldn’t come back” (En català: No hauries d’haver tornat).
Quina nota més estranya, segurament no va per mi.

Decideixo donar una volta per Roma abans de tornar a casa. Una noia de l’uni se m’apropa i es presenta:
- Hola, em dic Nicole DiLaurenttis i no he pogut evitar veure’t perduda per l’uni. Ets nova, oi?
- Sí, sí que soc nova. Em dic Bianca Rossi i vinc de Catalunya.
- Oh, una catalana, que vols fer una volta per Roma?
- I tant. –al mateix temps que contesto rebo un missatge al mòbil: “Shouldn’t come back”. Qui cony pot ser?- Som-hi.
Mentre passegem m’explica coses sobre la universitat i de la seva parella, però jo no puc evitar pensar en el missatge.

Arribem a la Fontana di Trevi, crec que és la font més bonica del món. Dóna la sensació de Neptú i els altres éssers estan en moviment, és preciosa. L’aigua de la font és clara, tot i que les monedes no deixen veure el fons. He sentit que cobren uns 3.000 euros al dia que després es donen a associacions.
Ens posem d’acord i tirem dues monedes a la font, ja que no en tenia més. Una per tornar a Roma i l’altre per trobar l’amor de la meva vida.


Vull tenir la conversa amb el meu germà ja, no podia esperar més. Cada dia està pitjor. Aprofito que el pare no és a casa per anar a parlar amb ell.
La porta de la seva habitació està entreoberta. Està estirat al llit, filosofant, potser.
- Enzo, haig de parlar amb tu. Tens un moment? –acabo obrint la punyetera porta, em mira i entro- A veure, Enzo, des de quan et drogues? –potser he estat molt directa però ell sembla que ja s’esperava aquesta conversa- Saps perfectament que no està bé i tot i així ho segueixes fent. T’estàs destruint la vida a tu i als que t’envolten. Mira el pare, sofreix per tu, que no ho veus?
- A veure, Bianca –t’en rius de mi?-, tu no tens ni puta idea del que passa de veritat. Acabes d’arribar i creus que ets la reina de la casa, doncs no, sento dir-te que no ho ets. Jo no he triat estar aquí. Vols saber la raó per la qual els pares s’han divorciat? Doncs bé, ara te la dic, el pare va formar part de The Black Hand Mafias, la màfia més reconeguda a Itàlia.
Em salten les llàgrimes, com pot dir això? El pare formant part d’una màfia? No m’ho crec.
- No crec que sigui cert i, a més a més, no t’he preguntat per la seva situació sinó per la teva. Enzo, que ja sé que tens 19 anys i que pots fer el que vulguis, però home, no permetré que et destrueixis la vida.
- Així em sento millor amb mi mateix.
M’està prenent el pèl. De què va?
- No malgastaré el temps escoltant les teves bestieses, o m’expliques què t’ha passat perquè arribis a consumir drogues o li dic a la mare la teva situació, que té dret a saber-ho.
- Com pots ser tan dolenta amb la mare? No t’adones que sofreix per la teva escapada i, a sobre, li vols explicar això meu. Arribarà a la depressió i la tancaran en un loquero. Estàs boja?
- Enzo, és la teva mare, té dret a saber-ho.
- Bianca, no et puc explicar el que em va passar perquè, sincerament, no em creuràs.
- Intenta-ho.
- No és tan fàcil.
- Intenta-ho.
- Bé, doncs, des que els pares es van separar jo sempre he volgut estar amb la mare. No volia estar amb el pare perquè sabia el que feia, tot i així vaig marxar per tu, no volia que te n’assabentessis tu també. En Max em va jurar que ho havia deixat, que ja no tenia res a veure amb la màfia, que ja no era traficant de drogues. Però res era cert, em vaig assabentar que no només formava part de la màfia sinó que també era el cap. Fins i tot em va demanar que formés part d’ella. M’hi vaig negar, òbviament, però m’hi va obligar. Aquesta idea em va impulsar a consumir. Tinc por per tu perquè penses que el pare és qui no és, per això t’he deixat notes. No hauries d’haver tornat.
- És a dir, que eres tu el de les notetes? Ostres Enzo, no sé que et passa pel cap. Encara no em crec que el pare formi part d’una hampa, no té sentit.
- Ja t’he dit que no em creuries. Mira, jo marxo. No puc més, desapareixeré un dia i no em tornaràs a veure.
- Tu estàs boig!
No suporto més la tensió i abandono l’habitació.


Un dia més tard, l’Enzo ja no hi és. S’ha escapat i no se sap res d’ell. No avisem la policia perquè és major d’edat i ha d’assumir el problemes que crea.
- Tenia pensat marxar un dia d’aquests, m’ho va explicar.
- T’ha explicat el per què, Bianca?
- No, però tenies raó. L’Enzo no està bé del cap, té problemes seriosos que no vol explicar.

A la Universitat, Nicole passa tot el matí amb mi, sembla ser una noia molt simpàtica. Hem quedat per dinar a casa seva, que està a prop del Panteó.

En arribar a casa seva el seu pare ens rep molt amablement. Passem tota l’estona parlant i passant-nos-ho bé, el seu pare es diu Leonardo i és un home molt savi i interessant. Després de servir les postres em començo a trobar molt malament, em fa molt mal el cap i, poc a poc, tot es va tornant negre.

Desperto lligada de mans i peus a una cadira. Sembla ser que em trobo en un local abandonat, on tot està molt fosc. S’escolten veus de fons:
- Ben fet, Nicole. –és en Leonardo- Era ella o el seu germà.
És una trampa?
- Vaja, quina pena, em queia bé.
Algú està trucant, en la penombra.
- Don Maximiliano, querido! –un home amb un accent molt peculiar- Tenim a Bianca aquí. O ens tornes els diners o la matem, querido.
La trucada ha acabat i l’home es gira per mirar-me. Tinc por, què està passant? M’estan mirant amb una cara de psicòpates que em posa nerviosa.
- Segur que s’està preguntat què passa. –diu Nicole- Ara t’ho explico. Escolta’m bé perquè no ho tornaré a repetir: el teu pare ens deu molts diners, molts no, moltíssims. I no ens els dóna. Què en saps d’això?
Nego amb el cap i, de sobte, m’injecten alguna substància que em fa desmaiar.

Al cap d’un temps indefinit desperto i veig al pare al meu costat, lligat.
- Bianca, estàs bé? Et prometo que no era la meva intenció que et tinguessin com a ostatge.
- Pare, què està passant? Per què ens tenen lligats? És culpa de l’Enzo?
- L’Enzo? L’Enzo no té res a veure amb els diners que ens deu Don Maximiliano, querida.
Giro per mirar l’home d’accent peculiar i, de cop i volta, se senten trets. Tot passa molt ràpid però, en el meu cap, molt lentament. L’home d’accent estrany dispara al meu pare mentre l’Enzo i un munt de persones armades disparen a tot ésser que es veu.
L’Enzo ve a deslligar-me i, junts, correm cap el pare que està estirat a terra en una posició molt incòmoda.
- Enzo..., ara has de cuidar de la teva germana..., aneu a Barcelona amb la Carla, allà viureu bé. Ah! digueu-li que encara l’estimo..., que encara la recordo. Sento haver-vos posat en aquests embolics, no era la meva intenció... –ja és tard, ha mort... està mort i no he pogut fer res per arreglar-

miércoles, 11 de mayo de 2016

TEXT ARGUMENTATIU



L'estètica i el culte al cos són sinònim d'acceptació?


Cada vegada es dóna més importància a l’aspecte físic d’una persona i segurament aquestes frases resultin familiars: “sóc massa alt”, “sóc molt baix”, “sóc molt prim”, “sóc massa gras”,... però és normal. La majoria d’adolescents pateixen molts canvis en el  seu cos i no es valoren, vull dir que, mentre el seu cos canvia, també ho fa la imatge que tenen de si mateixos: l’estètica i culte al cos no hauria de ser sinònim d’acceptació.

Però, no sempre és fàcil acceptar-se, i si ens centrem únicament en els aspectes negatius, podem arribar a una obsessió i manca d’autoestima. L’autoestima la relaciono amb la imatge corporal, perquè aquesta imatge que tenim de nosaltres mateixos tracta sobre com ens veiem físicament, si ens sentim atractius i si als altres els agrada el nostre aspecte; si no ens conformem amb el nostre cos, l’autoestima cau en picat.

Aquesta estètica i culte al cos sempre va lligada amb la popularitat i la vida professional (en l’àmbit del treballador). Sempre i sense excepcions, una persona que acut a una entrevista, prima i bonica, tindrà més possibilitats d’assolir el treball que una obesa, sense tenir en compte que potser la obesa és més intel·ligent que la prima. Una altra manera d’explicar-ho és parlant de pomes: una persona sempre tria la poma més bonica, de cap de les maneres tria aquella aixafada o lletja, sense tenir en compte que aquesta última pot ser més bona.

Per altra banda, en la vida de les adolescents, aquest cas és molt freqüent: la publicitat exigeix mantenir una figura prima i esvelta, com la de les models, i aquestes adolescents imiten el que veuen i intenten esdevenir com elles: altes, guapes, primes, vestides a la moda... i recorren a dietes insanes, cirurgia estètica, productes de bellesa, roba nova cada temporada i, moltes, arriben a patir malalties psicològiques (bulímia, anorèxia, depressió, entre altres), només pel fet d’arribar a acceptar-se.

Una de les altres causes que provoquen aquesta inseguretat en una persona són els insults que reben per part de companys, directe o indirectament. I, parlant d’això, arribem al bullying, que no implica únicament l’agressivitat física. Aquestes persones que pateixen bullying són menyspreades per com són física o psicològicament, cosa que no s’hauria de permetre. Aquestes persones immadures que provoquen la disconformitat en una persona, es creuen perfectes, però no ho són perquè juguen amb els sentiments d’altres persones i aquestes últimes es destrueixen per arribar a ser acceptades per la societat.


Penso que els complexos s’haurien de deixar de banda i començar a conèixer a una persona per com és interiorment. La perfecció és només una paraula, un mot abstracte que ningú ha assolit ni assolirà. Cadascú es únic, al igual que el seu cos. Si tothom tingués el mateix cos, on aniríem a parar? La diversitat crea societat. I respecte a la gent “guapa”, “perfecte”, etc, podeu ser tant boniques com vulgueu, però digueu-me, si el món fos cec, a quanta gent impressionaríeu?

COMENTARI DE TEXT II

EL GAT NEGRE

L’autor d’aquest relat és Edgar Allan Poe (Boston, 19 de gener 1809). Fou orfe des dels dos anys. John Allan el va educar i Edgar heretà els seu cognom. Publicà el seu primer llibre de poesia després d’una època alcohòlica i ludòpata. Poe era conegut pel seu estil càustic i elegant; i pels seus relats curts (destacà, sobretot, en relats de terror i misteri). Morí el 7 d’octubre de 1849.

El relat és un fragment (concretament, el nus) d’un text narratiu. En aquest fragment, Edgar, aconsegueix comunicar amb el lector amb l’intenció de crear un ambient misteriós (“El lector recordarà...”).

Aquest relat forma part del llibre El gat negre i altres relats d’horror, publicat l’any 1843. Pertany al segle XIX, al igual que el text anterior de Guy de Maupassant: “La mà dissecada”. Poe començà amb poesia i continuà amb narració. Destaquen contes de mort, de perversió i misteri, de supervivència i ciència ficció i, per últim, de fatalitat.


El tema de l’obra és el terror en l’àmbit criminal, ja que el crim sempre és present en els pensaments del protagonista (l’amo del gat). El relat és ple de misteri, el mal és present a tot arreu.

Cal tenir present que en l’argument del text només analitzem el nus de la història. El protagonista fou un home que acabà odiant el seu gat (idèntic al seu gat anterior que acabà matant perquè li mancava un ull). Un dia, el volgué matar perquè l’amoïnava constantment, però sa muller ho va impedir. Ell, enfadat, li va clavar la destral al crani i l’emparedà a la paret del soterrani per evitar que la policia se n’adonés del fet. Finalment, acabà en una cel·la, condemnat, des d’on explica el relat.

El to del relat és macabra, negatiu, fosc. Hi ha un ambient sàdic: cada vegada més malèvol i intrigant. (“...odiava, temia el monstre i, s’hi hagués gosat, l’hauria eliminat...”, “...vaig dirigir una destralada a l’animal....i li vaig clavar la destral al crani.”).

S’utilitza un llenguatge estàndard i figures retòriques. Onomatopeies (“Oh”, “Ai”), metàfores (“bèstia irracional”), hipèrbole (“odi...de tota la humanitat”), hipèrbaton (“pensaments malèvols..., els més foscos i malèvols dels pensaments”)... El camp semàntic més abundant és de terror (odiava, bèstia, m’esgarrifava, monstre, destral al crani, emparedar...).


El protagonista és l’amo del gat (narrador), un personatge pla que no s’en penedeix dels seus actes, cada vegada és més malèvol i odiós. Mata a la seva muller i no ho lamenta. Un altre personatge principal és el gat, negre com la nit, mimat per la muller de l’amo i odiat per l’amo mateix. Aquest gat té una taca blanca que simbolitza una forca. La dona de l’amo és un personatge secundari. Aquesta és molt apreciada pel gat i viseversa. Protegeix al gat de la seva mort i això li costa la vida.

El narrador del relat és l’amo del gat. No hi ha diàlegs perquè el narrador explica el relat directament al lector, en primera persona. El temps verbal utilitzat, principalment, és el passat (sentia, hi havia...). El ritme de la narració és ràpid quan vol crear situacions d’intriga i misteri, i lent quan enumera o descriu (Més encara,...cap d’aquests.). La majoria d’oracions són curtes i clares (Va caure morta a l’acte, sense un gemec.; Pel meu cap van passar molts projectes.).

El narrador ens explica (en ordre cronològic) el perquè odia el gat i el que passà anteriorment, des d’una cel·la a través d’un flashback.

Els espais on succeeixen els fets és a casa del protagonista i al soterrani, perquè són espais privats i, el soterrani, és un espai fúnebre, perfecte per crear un ambient de terror.


En relació amb “La mà dissecada” de Maupassant, comparteixen el mateix punt de referència: el terror, però són dos relats diferents. Aquest, sens falta, és molt més malèvol i macabra. “El gat negre” m’ha impactat més que “La mà dissecada” per la ment criminal del protagonista. No crec que hi hagi algú tan bèstia com aquest (sense escrúpols ni remordiments dels seus actes).

El fet de comunicar directament amb el lector fa que el text sigui més misteriós i intrigant. El vocabulari utilitzat és senzill i fàcil d’entendre.


Segons la religió egípcia, els gats negres eren símbols de la mala sort, per això els deu haver introduït en el relat.

MIDNIGHT CITY

1a persona.
En Theo no ho aconsegueix, els guàrdies l’han tornat a capturar. Mentre jo practico telecinesi el veig entrar a l’aula custodiat pel guàrdia que ens vigila a les nits. Tots els que som allà som especials, però no en el bon sentit. No mola tenir poders: t’aparten de la societat, de la teva pròpia família, tinc molta por d’arribar a oblidar-los...
En el centre et tracten com a éssers sobrenaturals. Som peculiars però no extraterrestres. Nosaltres no triem ser com som. No ens fa falta parlar, ens comuniquem a partir dels pensaments, és una tortura. Hi ha pensaments que preferiria oblidar. De sobte ressona al meu cap: “Aquesta nit ens escapem”. És en Theo, és l’únic que encara no ha perdut l’esperança d’escapar-se, mentre que la resta ja l’hem perdut fa setmanes.
Comença a fer-se fosc. Ens reunim tots a la porta del lavabo per poder emprendre la fuga. Aconseguim endinsar-nos al bosc, però els vigilants s’han adonat que no hi som i ens persegueixen amb les llanternes. La Malia, amb el poder de la telecinesi, esgota les piles de les llanternes i els guàrdies es queden a les fosques. Quan finalment es rendeixen ja som lluny. Trobarem un lloc per descansar sense ser vistos.
Surt el sol i nosaltres seguim caminant, portem gairebé cinc hores i trobem un magatzem abandonat. Aquí emprenem la pràctica dels nostres poders per saber-nos defendre dels perills que s’apropen. Sortirem a la ciutat i podrem viure com les persones normals. Exactament com en els somnis que tenia abans. Com enyorava sortir del correccional. Ara ja està, ho hem aconseguit!

3a persona.
En Theo no va aconseguir escapar, els guàrdies el van capturar. Mentre Scott practicava telecinesi el veia entrar a l’aula custodiat pel guàrdia que els vigilava cada nit. Tots els que es trobaven allà eren especials i estaven orgullosos de ser-ho. Els molava tenir poders perquè els agradava destruir coses, per això, estaven tancats al correccional.
En el centre els tractaven com a éssers sobrenaturals, exactament com el que eren. Ells no triaven ser com eren, però bé que s’enorgullien de ser-ho. No es comunicaven verbalment, ho feien a partir dels pensaments, i això els proporcionava un avantatge extraordinari. En aquell moment va ressonar al cap de Scott: “Aquesta nit ens escapem”. Era en Theo, era l’únic que encara no havia perdut l’esperança de poder escapar, mentre que la resta ja l’havien perdut setmanes enrere.
Començava a fer-se fosc. Es reuniren tots a la porta del lavabo per poder emprendre la fuga. Van aconseguir endinsar-se al bosc, però els vigilants se n’adonaren i els perseguiren amb llanternes. La Malia, amb el poder de telecinesi, va aconseguir esgotar les piles de les llanternes i els guàrdies es van quedar a les fosques. Quan finalment es van rendir ja eren lluny. Trobarien un lloc on poder dormir sense ser vistos per ningú.

Es feia clar i ells seguien caminant, portaven aproximadament cinc hores i, per fi van trobar un magatzem abandonat. Es posaren a practicar amb els seus poders per si tornaven a ser capturats pels guàrdies. Se sentien bé, completament lliures. Volien destruir la ciutat, la volien fer desaparèixer i això implicava l’inici d’una guerra inesperada.

COMENTARI DE TEXT I

La mà dissecada

Aquest text està escrit per Guy de Maupassant (Normanida, 5 d’agost de 1850), escriptor francès, principalment de contes. Les seves obres es caracteritzen pel seu realisme i estil senzill. Durant la seva joventut es va inspirar en Gustave Flaubert (1821-1880), íntim amic de la família. El 1892 va intentar suïcidar-se tres cops a causa d’una sífilis. Va morir el 6 de juliol de 1893 a conseqüència d’aquesta enfermetat.
En “La mà dissecada”, Maupassant explica diversos temes, la gran majoria seriosos tractats des d’una perspectiva irònica. Per exemple, quan la colla de camarades s’agafaven “en conya” la mà que portava en Pierre de Normanida, o a l’enterrament quan els enterradors es reien del mort que tenia un monyó tallat. En aquest conte també destaquen temes terrorífics, sobretot, en la forma en que la mà mata en Pierre tan sàdicament.
Aquest text pertany al segle XIX, ja que es va publicar el 23 de desembre de 1883 en el diari de Le Gaulois. Es tracta d’una adaptació del llibre La tomba i altres contes d’horror. Aquesta obra, com altres, pertany al gènere d’horror, pel qual, és conegut com el mestre, a l’altura d’Edgar Allan Poe.
L’autor pertany al realisme. En quant a la narrativa curta, destaquen els seus contes de terror. En aquests contes plens d’intriga, sempre tens ganes de saber què passarà més endavant. Hi ha una presència obsessiva de mort, fets sobrenaturals i desvaris freqüents perquè apareixen algunes situacions sortides del comú.


L’argument del text és el següent: Pierre viatjà a Normanida i portà amb si una mà dissecada, els seus amics no volien saber res d’aquella mà espantosa. La mà era la d’un gran assassí de la seva època. La mà asfixià a Pierre i aquest, al cap d’uns set mesos, morí per un atac de pànic a causa de que la mà l’asfixiava fins quedar mort.
El tema  principal del text és la mà, perquè tot gira al seu voltant.
El to del text és irònic, al principi, i després apareix el terror, l’intriga, el to pessimista. La intencionalitat de l’autor pot ser moralitzant perquè el text té el seu punt d’ensenyament: pots aprendre a no riure-te’n dels altres, i si ho fas, tens el que et mereixes. Aquest cas és molt exagerat. És humorístic a causa de l’ambient irònic del principi.
Com que es tracta d’un text narratiu és evident que té tres parts. El plantejament va des de “Ara fa uns vuit mesos, ...” fins a “... tornà a casa seva.” perquè es presenten els personatges principals i la situació, en aquest cas, el plantejament és la primera escena. El nus comença a partir de “L’endemà, vaig anar a ...“ fins a “..., de cara a terra.” perquè s’expliquen els esdeveniments que passen a conseqüència del plantejament. El desenllaç s’inicia a “Em vaig haver d’encarregar ...” fins a “... havíem pertorbat la sepultura.” perquè s’explica el final de l’historia. L’estructura externa del text no té a veure amb l’estructura interna perquè l’estructura interna no concorda amb els paràgrafs de l’estructura externa.
En el conte s’ha fet servir un registre estàndard amb algunes paraules antigues (arcaismes), com ara, ponx; i algunes de col·loquials (sobretot al principi, durant la conversa entre els amics reunits), com ara, paio. També s’han utilitzat figures literàries com la comparació (va entrar com un huracà), sinestèsia (pudia a malvat), metonímia (la mà es confon amb una persona), entre altres.
Els personatges principals són: Pierre (jove i alegre, li agradava viatjar i allò estrany), la mà dissecada (un monyó horrible, era negra, seca, llarga i crispada, amb una força extraordinària).
Els personatges secundaris són: Louis i el narrador (amics d’en Pierre), senyor Bonvin (criat d’en Pierre), propietari de la casa d’en Pierre (home groller i maleducat), capellà (home seriós), enterradors (s’ho agafen tot en broma).
El narrador de l’obra és un narrador testimoni perquè es fa present en el text. El diàleg està en estil directe (-I la teva mà?). El temps verbal està en passat (es va treure, digué, van trucar,...). El ritme és ràpid: les frases són curtes i clares. Maupassant utilitza aquestes tècniques per donar un ambient de terror i misteri. Tot el text és un flashback, narrat en ordre lineal: el narrador explica el que va passar fa 8 mesos amb la mort d’en Pierre. El lloc i l’època és a Paris durant el segle XIX.


En conclusió, en aquesta narració adaptada de Maupassant destaca el to irònic juntament amb el terror i el misteri, característiques principals en els seus contes curts. Aquest home, amb les seves enfermetats, ha arribat a ser una persona admirada per les seves obres. En La mà dissecada es veu reflexada una part del senyor Maupassant, ell també guardava una mà dissecada en el seu escriptor. Aquest fet, fa que els lectors rumiïn que aquest conte podria ser veritat. És una text realista amb punts sobrenaturals: en Pierre és un home jove que no té por, fins que la mà dissecada el sorprèn i acaba amb la seva vida. És realista perquè la història que es narra podria ser real, l’únic inconvenient és la mà dissecada, que no podria ser real perquè una mà morta no pot matar.