NO HAURIES D’HAVER TORNAT...
Em dic Bianca Rossi i visc amb
la meva mare, Carla Rovira, en un apartament de Barcelona. Els meus pares es
van divorciar quan tenia 9 anys per motius que encara desconec i, el meu germà
Enzo, va anar a viure amb el pare, Maximiliano (ell prefereix que li diguin
Max); com que el pare no trobava treball a Barcelona, va anar-se’n a Roma, a la
seva ciutat d’origen, amb l’Enzo.
Ara tinc 18 anys i sóc major d’edat,
estudio Arquitectura a la Universitat de Barcelona i m’estic traient el carnet
de conduir. Tinc una vida mitjanament normal, com la majoria d’adolescents de
la meva mateixa edat.
Tot anava bé fins avui, quan
m’he adonat de que la mare té nòvio. Ella no m’ha parlat mai d’ell, fet que
m’estranya perquè nosaltres ens ho expliquem tot. Doncs bé, m’he enfadat
moltíssim amb ella i no només perquè no m’hagués dit res, sinó per haver
oblidat al pare, que encara l’estimava.
M’he enfadat tant que volia marxar
d’allà, he trucat el pare i l’he informat que l’anava a visitar. La Carla,
desesperada, m’ho prohibia: “Bianca, no marxis.”, repetia constantment.
- Tinc més de 18 anys, puc fer
el que vull sense que TU m’ho ordenis!
He deixat una nota (informant
a la mare del meu viatge) que després he enganxat amb un iman al frigorífic.
Em trobo dins l’avió, no és el
meu primer cop però estic nerviosa. Feia anys que no veia el pare i l’Enzo, i
de veritat que estic molt il·lusionada. Serà el segon cop que vaig a Roma, a la
ciutat més bonica del món.
El pare m’espera a l’aeroport,
l’he reconegut immediatament, però l’Enzo no està amb ell. L’he abraçat amb
tanta intensitat que potser l’asfixiava. Amb aquella abraçada ens ho dèiem tot
sense dir res.
Durant el trajecte en cotxe no
para de preguntar-me sobre la mare, quan li he explicat tot el que li havia
d’explicar d’ella em preguntà sobre els estudis i si tenia parella.
- Estàs molt guapa, Bianca, segur
que tens nòvio i no m’ho vols dir.
Nego amb el cap i somriu.
- Com és que l’Enzo no ha
vingut a l’aeroport per veure’m?
- Bianca, l’Enzo té problemes,
no preguntis perquè ja te n’adonaràs. El que passa és que viu en un altre món,
ja no és el nen amable i rialler que era abans. –diu el pare amb un to molt
seriós.
Resulta que ell també viu en
un apartament, en el centre de Roma, a prop de la Piazza Navona. Una plaça
enorme i allargada, preciosa, que consta de tres fonts: una al centre i les
altres dos, una a cada extrem; està envoltada de restaurants, botigues i pisos
que un dia d’aquests, visitaré.
Pugem per les escales fins a
la segona planta perquè l’ascensor està espatllat. Al obrir la porta veig
l’Enzo vagant pel pis. L’abraço fort i ell sembla estar una mica desconcertat,
però finalment em correspon. El miro als ulls i ho entenc tot: el meu germà
està drogat.
No m’ho puc creure, ni m’havia
passat pel cap. Vull preguntar-li el perquè però en Max m’ho impedeix. Ja
parlaré amb ell en una altra ocasió.
El pare m’ensenya la meva
habitació, al costat de la seva. Em deixa una estona per organitzar-me, però no
puc deixar de pensar en l’Enzo.
Em vaig inscriure a la
Sapienza-Università di Roma a Barcelona, per poder començar el més aviat
possible: demà.
Em desperto aviat, a les 6:45.
L’Enzo encara dorm però el pare no, s’està fent un cafè.
- Bon dia! –dic; gira el cap per veure’m i em saluda- Són les 7, l’Enzo no
es despertarà per anar a la uni?
- Espero que sí, fa dues
setmanes que no hi va. Au, ves-lo a despertar.
I això mateix faig. Pico la
porta i entro perquè ningú respon. Està adormit, l’intento despertar però no
dóna senyals d’estar viu. El sacsejo més fort i obre els ulls.
- Bon dia germanet!
I els torna a tancar.
- Enzo, hòstia, aixeca’t. Que
haig d’anar a la uni i m’he l’has d’ensenyar.
Torna a obrir els ulls i s’aixeca
del llit.
La Universitat de Roma és molt
bonica i gran. Li dic a l’Enzo quina assignatura em toca i m’acompanya fins a
la classe corresponent.
- Si necessites alguna cosa seré
a l’edifici del costat.
- D’acord. –dic, i el torno a
abraçar. Com el trobava a faltar!
La classe de dibuix tècnic és avorrida,
ningú s’adona que sóc nova i, a més a més, fan coses que jo ja havia fet.
Quan ja és hora de plegar, ho
endreço tot i trobo una nota sobre la taula. Diu: “Shouldn’t come back” (En
català: No hauries d’haver tornat).
Quina nota més estranya,
segurament no va per mi.
Decideixo donar una volta per
Roma abans de tornar a casa. Una noia de l’uni se m’apropa i es presenta:
- Hola, em dic Nicole DiLaurenttis
i no he pogut evitar veure’t perduda per l’uni. Ets nova, oi?
- Sí, sí que soc nova. Em dic
Bianca Rossi i vinc de Catalunya.
- Oh, una catalana, que vols fer
una volta per Roma?
- I tant. –al mateix temps que
contesto rebo un missatge al mòbil: “Shouldn’t come back”. Qui cony pot ser?-
Som-hi.
Mentre passegem m’explica
coses sobre la universitat i de la seva parella, però jo no puc evitar pensar
en el missatge.
Arribem a la Fontana di Trevi,
crec que és la font més bonica del món. Dóna la sensació de Neptú i els altres
éssers estan en moviment, és preciosa. L’aigua de la font és clara, tot i que
les monedes no deixen veure el fons. He sentit que cobren uns 3.000 euros al
dia que després es donen a associacions.
Ens posem d’acord i tirem dues
monedes a la font, ja que no en tenia més. Una per tornar a Roma i l’altre per
trobar l’amor de la meva vida.
Vull tenir la conversa amb el
meu germà ja, no podia esperar més. Cada dia està pitjor. Aprofito que el pare
no és a casa per anar a parlar amb ell.
La porta de la seva habitació
està entreoberta. Està estirat al llit, filosofant, potser.
- Enzo, haig de parlar amb tu.
Tens un moment? –acabo obrint la punyetera porta, em mira i entro- A veure,
Enzo, des de quan et drogues? –potser he estat molt directa però ell sembla que
ja s’esperava aquesta conversa- Saps perfectament que no està bé i tot i així
ho segueixes fent. T’estàs destruint la vida a tu i als que t’envolten. Mira el
pare, sofreix per tu, que no ho veus?
- A veure, Bianca –t’en rius
de mi?-, tu no tens ni puta idea del que passa de veritat. Acabes d’arribar i
creus que ets la reina de la casa, doncs no, sento dir-te que no ho ets. Jo no
he triat estar aquí. Vols saber la raó per la qual els pares s’han divorciat?
Doncs bé, ara te la dic, el pare va formar part de The Black Hand Mafias, la
màfia més reconeguda a Itàlia.
Em salten les llàgrimes, com
pot dir això? El pare formant part d’una màfia? No m’ho crec.
- No crec que sigui cert i, a
més a més, no t’he preguntat per la seva situació sinó per la teva. Enzo, que
ja sé que tens 19 anys i que pots fer el que vulguis, però home, no permetré
que et destrueixis la vida.
- Així em sento millor amb mi
mateix.
M’està prenent el pèl. De què
va?
- No malgastaré el temps
escoltant les teves bestieses, o m’expliques què t’ha passat perquè arribis a
consumir drogues o li dic a la mare la teva situació, que té dret a saber-ho.
- Com pots ser tan dolenta amb
la mare? No t’adones que sofreix per la teva escapada i, a sobre, li vols
explicar això meu. Arribarà a la depressió i la tancaran en un loquero. Estàs boja?
- Enzo, és la teva mare, té
dret a saber-ho.
- Bianca, no et puc explicar
el que em va passar perquè, sincerament, no em creuràs.
- Intenta-ho.
- No és tan fàcil.
- Intenta-ho.
- Bé, doncs, des que els pares
es van separar jo sempre he volgut estar amb la mare. No volia estar amb el
pare perquè sabia el que feia, tot i així vaig marxar per tu, no volia que te n’assabentessis
tu també. En Max em va jurar que ho havia deixat, que ja no tenia res a veure
amb la màfia, que ja no era traficant de drogues. Però res era cert, em vaig
assabentar que no només formava part de la màfia sinó que també era el cap.
Fins i tot em va demanar que formés part d’ella. M’hi vaig negar, òbviament,
però m’hi va obligar. Aquesta idea em va impulsar a consumir. Tinc por per tu
perquè penses que el pare és qui no és, per això t’he deixat notes. No hauries
d’haver tornat.
- És a dir, que eres tu el de
les notetes? Ostres Enzo, no sé que et passa pel cap. Encara no em crec que el
pare formi part d’una hampa, no té
sentit.
- Ja t’he dit que no em
creuries. Mira, jo marxo. No puc més, desapareixeré un dia i no em tornaràs a
veure.
- Tu estàs boig!
No suporto més la tensió i
abandono l’habitació.
Un dia més tard, l’Enzo ja no
hi és. S’ha escapat i no se sap res d’ell. No avisem la policia perquè és major
d’edat i ha d’assumir el problemes que crea.
- Tenia pensat marxar un dia
d’aquests, m’ho va explicar.
- T’ha explicat el per què,
Bianca?
- No, però tenies raó. L’Enzo
no està bé del cap, té problemes seriosos que no vol explicar.
A la Universitat, Nicole passa
tot el matí amb mi, sembla ser una noia molt simpàtica. Hem quedat per dinar a
casa seva, que està a prop del Panteó.
En arribar a casa seva el seu
pare ens rep molt amablement. Passem tota l’estona parlant i passant-nos-ho bé,
el seu pare es diu Leonardo i és un home molt savi i interessant. Després de servir
les postres em començo a trobar molt malament, em fa molt mal el cap i, poc a
poc, tot es va tornant negre.
Desperto lligada de mans i
peus a una cadira. Sembla ser que em trobo en un local abandonat, on tot està
molt fosc. S’escolten veus de fons:
- Ben fet, Nicole. –és en
Leonardo- Era ella o el seu germà.
És una trampa?
- Vaja, quina pena, em queia
bé.
Algú està trucant, en la
penombra.
- Don Maximiliano, querido! –un home amb un accent molt
peculiar- Tenim a Bianca aquí. O ens tornes els diners o la matem, querido.
La trucada ha acabat i l’home
es gira per mirar-me. Tinc por, què està passant? M’estan mirant amb una cara
de psicòpates que em posa nerviosa.
- Segur que s’està preguntat
què passa. –diu Nicole- Ara t’ho explico. Escolta’m bé perquè no ho tornaré a
repetir: el teu pare ens deu molts diners, molts no, moltíssims. I no ens els
dóna. Què en saps d’això?
Nego amb el cap i, de sobte, m’injecten
alguna substància que em fa desmaiar.
Al cap d’un temps indefinit
desperto i veig al pare al meu costat, lligat.
- Bianca, estàs bé? Et prometo
que no era la meva intenció que et tinguessin com a ostatge.
- Pare, què està passant? Per
què ens tenen lligats? És culpa de l’Enzo?
- L’Enzo? L’Enzo no té res a
veure amb els diners que ens deu Don Maximiliano, querida.
Giro per mirar l’home d’accent
peculiar i, de cop i volta, se senten trets. Tot passa molt ràpid però, en el
meu cap, molt lentament. L’home d’accent estrany dispara al meu pare mentre l’Enzo
i un munt de persones armades disparen a tot ésser que es veu.
L’Enzo ve a deslligar-me i,
junts, correm cap el pare que està estirat a terra en una posició molt
incòmoda.
- Enzo..., ara has de cuidar
de la teva germana..., aneu a Barcelona amb la Carla, allà viureu bé. Ah!
digueu-li que encara l’estimo..., que encara la recordo. Sento haver-vos posat
en aquests embolics, no era la meva intenció... –ja és tard, ha mort... està
mort i no he pogut fer res per arreglar-
